La veritat és que em trobo molt a gust amb l’argumentació d’Alasdair MacIntyre a Three Rival Versions of Moral Enquiry (1990): tres versions diferents, en diferents períodes històrics, que coincideixen i difereixen alhora en certs punts. La intel.ligència en la combinació de les versions no se le supone, com el valor al torero, sinó que és un mèrit real de l'assaig. Nosaltres estem vivint un conflicte també real de versions, i la nostra postura es caracteritza per una ceguesa absoluta a entendre’l, per la impenetrabilitat de les versions. La manca de resposta a les preguntes que titulen aquest paper n’és un resultat.
El fenomen més xocant --des del cantó de Catalunya-- és la supressió de la més elemental perspectiva sociolingüística. És més xocant com més sabem fins a quin punt l’entramat polític i social al voltant de la llengua catalana s’ha forjat a recer d’aquesta disciplina. Suprimir en aquest moment la seua base argumentativa sembla una broma de mal gust --si no és que l’engany ve de més lluny. La base argumentativa és molt senzilla: és impossible definir què és i què no és una llengua des d’un punt de vista simplement gramatical --en aquesta definició intervenen substancialment paràmetres socials (ús de l'escriptura, elaboració cultural, consciència dels parlants and so on). Aquesta veritat simple semblava un guany relatiu respecte de les definicions essencials a què ens venia acostumant la tradició filològica. Era un guany, en realitat, obtingut no sense esforç i contra un cert sentit comú: un producte de la mateixa evolució de les disciplines i la pràctica social.
En tant que guany, recorda (i s’alinea amb) d’altres de semblants: per exemple, amb la manera com l’antropologia es va desfer de la distinció entre l’observador i l’observat, el científic que estudia i l’indigena estudiat. Una distinció per un costat substancial a la disciplina i per un altre de llarg i penós llast. La pretensió d’objectivitat d’aquella “ciència moderna” estava minada per la pròpia naturalesa del tema d’estudi. Precisament aquesta mina va generar en la mateixa disciplina un munt de reflexions significatives sobre el paper de la raó, el relativisme i el coneixement social. És perfectament possible veure aquestes discussions com l’origen d’una suposada crisi de l’antropologia actual. És clar, també, que hi ha gent a qui no li agrada que entri en crisi la seua disciplina.
Molt bé: la distinció entre observador i observat, el professor que estudia i els indígenes que salten, el doctor i els caníbals, ens havia dut a un atzucac. No som pas més llestos ací que allà. Hem de refer el quadern de notes, oblidar-nos del vell qüestionari. Imaginàvem que aquesta troballa ens duria a algun lloc, i de moment ens ha dut a posar-nos més qüestions, a la suposada i saludable crisi. ¿Això és així també en el cas del coneixement sociolingüístic? Qualsevol detectiu descobriria entre nosaltres una oberta temor a fer valdre l’argument substancial, i segurament una curiosa reculada. No acabem de saber per què no ens serveix la pertinència prèvia, és a saber, que les llengües són construccions socials i que es fan i es desfan d’acord amb les més obstinades circumstàncies històriques. Hem de eliminar aquesta lliçó dels manuals? Serveix només per a part de la nostra història, però no per a tota? La ignorem simplement perquè no ens convé dir-la ara? Quina ciència és aquesta?
Realment no és cap ciència si no s’examina ella mateixa --això era l’argument de MacIntyre. És una ciència que marxa endarrera, això ens diu l’observació mínima. Que situa el seu coneixement exactament on l’antropologia va abandonar-lo, en la distinció estricta entre doctors i caníbals, savis (entesos) i ignorants (analfabets). És la ciència antropològica que s’encuriosia per les altres cultures, en la mesura que fossin prou distants. És la classificació rigorosa del filòleg, que agrupava per famílies fonètiques i per semblances morfològiques, i de pas corregia les faltes, com sabia Bernard Shaw. Bé, precisament haver enfocat sempre el tema des del costat de la gramàtica ha produït una generosa distorsió de les perspectives. Ens ha dut a pensar que aquestes relacions passen per davant del significat. Per a això no calia haver anat tan lluny: no calia haver enunciat el perillós eslogan relativista que suggereix que la morfologia normalment se subordina al coneixement pràctic, que l'examen dels motius, els valors, els continguts ací és més decisiu que les associacions dels gramàtics. I que no és només que el coneixement sociolingüístic qüestioni les classificacions lingüístiques: és sobretot que les empra d’una altra manera, això era la primera lliçó.
L’oblit de la primera lliçó és el que resulta preocupant. Les declaracions (de bona part dels meus col.legues) insisteixen en la unitat científica del català --hi insisteixen des de fa molt de temps, tot compte fet--, i la reforcen amb adjectius com “inqüestionable” i “reconeguda”. Els que sostenen altres versions són qualificats d’analfabets, en el sentit insultant del mot. La novetat és que on abans es veia alguna intenció política ara només es veu incomunicació. Evidentment, no ens cal llevar-li component polític a la distinció, sinó precisament donar-n’hi. No ens cal menys política, sinó més. L’empobriment del discurs és un resultat del poc que comptem amb la retòrica, del mal ús que en fem, com argumentava Orwell. Com que no fem cas de les argumentacions, això ens permet argumentar malament. No ens queixem si les coses surten malament, si les hem pensat malament.
Què és això de la unitat inqüestionable? No hem anat mai a Luxemburg? Per què suposem que “català” és la denominació (universal) d’origen? ¿Per què invoquem ací la ciència com a garantia davant del desordre, com l’antropòleg invocava el racionalisme europeu davant la superstició? Estem desfent (no sé si sense adonar-nos, no sé si per algun motiu) el camí de cent anys d’antropologia. Mentre la nostra argumentació recula i s’atrinxera darrera un diccionari, les altres versions també evolucionen. Un company valencià em comentava fa anys, preocupat, que els so called blaveros estaven llegint. Per què es preocupava? Els dilemes i les diferents versions no són cap broma: la seua relativa evolució tampoc, aquest és el tema d’aquest paper.
Imaginem que un estudiós atrevit invoqués la Dialectometria estricta en defensa de la unitat de l’idioma: això seria, en qualsevol cas, un dels arguments, no l’únic argument. Els xinesos no han recorregut mai a arguments dialectomètrics per defensar que allò que els uneix malgrat no entendre’s és la llengua xinesa. ¿Què és el que estem amidant? Invocar la ciència per espantar altres tipus de coneixement és una maniobra grossera. Fins i tot Galileu se les va tenir amb les raons de Simplicius (en un Diàleg) abans d’haver-se-les amb els de l’Església, que van acabar no enraonant gaire. Recordar ara els esplèndids arguments de M.A.K. Halliday a The users and uses of language (1964), sobre les maneres de classificar i les denominacions dels idiomes pot resultar sarcàstic. Imposar per decret legislatiu les veritats científiques és pura paranoia.
En primer lloc perquè encara no sabem de quina ciència estem parlant. ¿Es tracta de veritats com les de la física espacial o de coses que s’assemblem més a la nació i als grups socials? En segon lloc perquè aquest no és el procediment per donar fe d’aquest tipus de coneixement. Pel que jo sé, els Departaments universitaris, la recerca i la discussió intel.lectual no funcionen així. Els meus amics catalans donen per descomptat per algun motiu que tenen raó. Però la raó és examen. La manca d’autocrítica (correlativa de l’augment de l’autobombo) en la Catalunya actual és en ell mateix un fenomen sorprenent i digne d’estudi. Inversament, l’aparició d’algunes crítiques recents (en el camp de la història moderna de la llengua) del mite fabrista sembla un senyal saludable: encara podem aprendre de la història. El drama serà com serem capaços d’escriure el capítol més recent.
Em consta que en certa ocasió un professor amb un cert humor volia escriure un article en valencià amb grafia àrab. Com és que no ho va arribar a fer? Hauria explotat enormement els recursos del sistema. Els recursos del sistema estan per ser explotats. La nostra manca d’argumentació és dramàtica. Els idiomes canvien de nom, les llengües es poden subdividir, subsubdividir, resubsumir, i totes les combinacions que calgui. Ningú ha preguntat en cap ocasió “per a què”. “Què vols dir” sembla una pregunta reservada per als casos especials. “On anirem així”, no, aquestes coses no es diuen. Sobretot que les versions no es comuniquin --no fos cas que perdin la puresa. Però comunicar-se no es dissoldre’s, com ens ha ensenyat MacIntyre. Els que diuen que voldrien menys política haurien de ser sincers i pensar que la reducció de la política implica a totes les versions. Menys política vol dir reduir distàncies. Els que argumentem en favor de l’augment de la política estem pensant, en termes clàssics, en l’ús de les raons, en la crítica, en la lectura. No s’hi val a fer una descoberta intel.lectual i a amagar- la després en l’armari perquè "no toca" aquesta temporada. Aquella pertinència prèvia ens obliga, les coses es prenen el luxe de tenir implicacions. Desterrar l’argumentació dels doctors i els caníbals és la conseqüència lògica. Això de les raons té a veure també amb els estudiosos, no només amb els estudiats. Algú ha sentit alguna vegada les autocrítiques de Bernadette Deblin? Si és veritat que el que hi ha en joc és un Estat, hauran d'haver moltes versions i les postures diferents seran significatives. Què és això de voler eliminar el drama des del principi?
El valencià fins fa quatre dies era una cosa absolutament de pagesos. L’argumentació recent duu aquesta petjada. Una politització com cal implica que agafin llibres, que la versió es vagi transformant. Mentre un professor es queixava de la multiplicació de normatives valencianes en àmbits limitadíssims, la televisió local començava a emetre la primera telesèrie de producció pròpia: però el professor no estava mirant en aquella direcció. Bé, agafaran llibres? Qui els agafarà? I quins llibres agafaran? Els de la versió rival, i per a què? Produiran els seus? Val tot això la pena? Aquestes no són preguntes noves. El que és nou és haver oblidat la possibilitat de poder- les fer, haver clos d’aquesta manera l’argumentació. Suspendre el diàleg no sé si és dolent, però suspendre la capacitat de preguntar-se coses és simplement terrible.
Amadeu Viana
Facultat de Lletres
Lleida