Nous comentaris al Xerramicós
"Autonomia o antinomia?", preguntà Alícia.
"Quan jo uso una paraula" féu Jordi Bunyol en un to més aviat desconsiderat, "vol dir
exactament el que jo vull que digui --ni més ni menys."
"La qüestió és", féu Alícia, "si es pot fer que les paraules vulguin dir tantes coses diferents".
"La qüestió és", féu Jordi Bunyol, "qui mana --amb això n'hi ha prou."
(...) "Sembla molt destre, vostè, per explicar els mots", comentà Alícia. "Seria tan amable
d'explicar-me el significat del poema que es diu Xerramiquera?"
"Escoltem-lo", féu Jordi Bunyol. "Puc explicar tots els poemes que s'han inventat --i una
bona colla dels que no s'han inventat encara."
Com que allò era molt esperançador, Alícia recità la primera estrofa:
"Dens era dens quan la brova fircant
gorsava i esmeia en la drana:
tot ho imutava la sardanxana,
i anardava les grates lo lutant."
"N'hi ha prou per començar", interrompé Jordi Bunyol. "Hi ha una bona colla de mots
difícils aquí. Dens era dens és una d'aquelles expressions que fas servir quan fa tant de
temps que ni te n'enrecordes, o ni te'n vols enrecordar, perquè el passat se t'amuntona i es
complica la cosa."
"Això pinta molt bé", digué Alícia: "I la brova?"
"Mira, la brova per un costat no és cosa seriosa, és com una boira que entela l'enteniment, i
alhora és la femella del brou, el terrible animal que sempre s'atura abans de començar. És
un mot-tom, perquè entoma diversos significats."
"Ja ho veig", assenyalà Alícia, plena de dubtes. "I què vol dir fircant?
"Fircant és una mica com fiblant, una mica com rucant i una mica com fitant."
"Una triacció molt curiosa," comentà Alícia; "i què és rucant?" continuà.
"Fer el ruc, d'això no hi ha cap dubte", respongué Jordi Bunyol.
"Vinga, i gorsava i esmeia?"
"Gorsar és forçar la coça fins rebre'n una de grossa. I esmeia ve d'esmeure, que és com
merèixer i esmerar-se. Un altre mot-tom, però igual, o siga que entoma el mateix significat."
"I la drana m'imagino que serà la plana on viu el drac, no?" féu Alícia, sorpresa de la seua ingenuïtat.
"És clar que sí. Se'n diu drana perquè és com una drassana reduïda, molt petita."
"Nana", afegí Alícia.
"Això mateix. Imutava és copiava i alhora canviava, un altre mot-tom. I sarganxana és una
mena de borinot que té un cert ganxo, que va sempre dansant i dansant i a tothom entabana."
"I lo lutant? I les grates? Potser l'estic destorbant massa, amb tanta pregunta."
"Mira, les grates són una mena de gates picants: del lutant no tinc ni idea. Potser és això
que diem, oi tant, quan estem segurs."
"I que vol dir anardava?"
"Mira, anardava és "anava alhora al davant i al darrera", amb una bona rotació al mig, o
siga fent un tomb. Ja veuràs quan vagis tu així com te n'adonaràs de seguida --ara quan
acabis de fer-me preguntes--. Escolta, qui t'ha recitat aquest poema tan fosc?"
"El vaig llegir en un llibre", féu Alícia.
"Ah, això dels llibres", féu Jordi Bunyol, parant una d'aquelles manotes. "Aquest poema
em sembla que ensenya moltes coses útils".
"De quina mena?" indagà Alícia.
"Sobre el llenguatge", tornà Jordi Bunyol. "Xerramiquera, es deia, no? L'Alta Xerramissa!
I hi ha també aquest terrible animal, la brova, que amb no res en té prou."
"Uns versos més avall en surt un altre que a vostè també li agradaria", féu Alícia. "L'Esclafavent".
"És clar, convé que tothom sàpiga el temps que fa", retrucà Jordi Bunyol.
"I el pal que s'hi dóna. Al Xerramicós li tallen la testa", continuà Alícia.
"Devia ser un bon bluf. Segur que va sortir del bosc bullint de mots i ultracrits ofesos", féu
Jordi Bunyol.
"Sí. Com ho ha sabut?" preguntà Alícia, intrigada.
"És una experiència molt comú. Com la d'anar alhora al davant i al darrera i dir "oi tant"
quan no en tens ni idea."
"Tot això s'aprèn als llibres?" inquirí Alícia.
"Ah, aquesta pregunta té gràcia!", féu Jordi Bunyol.
"No veig ara on troba la gràcia", féu Alícia.
"Ni ho veuràs fins que jo no t'ho digui", digué somrient carinyosament Jordi Bunyol.
@ Amoebius Viana
[Anardeu al Carril Principal]
