Navegació De
Oratore // De
l'Orador, I, XXIII-XXXIV.
Fragments llatí i català del llibre I on l'art de l'orador es compara a l'ensinistrament que proporciona l'escriptura, model del discurs preparat per oposició al discurs espontani. Edició de la Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1952, pàgs. 41-44.
Navegació
El discursComentari. El text constitueix una reflexió sobre la formació i problemes de l'orador. Tres idees principals desenvolupen el diàleg: teoria, pràctica i educació. L'exposició d'aquestes forneixen la idea cabdal: l'escriptura al servei de l'oratio.
En tant que la corrupció pot esdevenir per la mateixa paraula i, la correcció aplicada a l'oralitat por realitzar-se a partir de l'escriptura, la unitat comunicativa és el text, el text organitzat, coherent, global i formalitzat, que té com a fase final la seva pronunciació, la realització que l'orador fa del discurs. La teoria d'aquest discurs és la retòrica, la qual s'estructura en cinc parts. L'elocutio constitueix els ornaments del discurs, els recursos lèxics i estilístics més apropiats. Aquests són: dicció correcta, claredat, llenguatge elegant i propietat. La inventio és la recerca de les idees adequades a la matèria per tal d'obtenir credibilitat. La dispositio és l'elecció i ordenació dels pensaments, de les formes lingüístiques i de les formes artístiques. La memoria, com record de l'escrit. L'actio és'actualització del discurs. Així doncs, cal que l'orador es familiaritzi amb les regles i els preceptes. Però l'orador no ha de dependre sols de la seva formació retòrica. El bon orador és un home versat en filosofia, en llei civil i en història. A més ha de tenir sentit de l'humor i penetració psicològica. Ha de saber veure en cada cas individual l'aplicació de la llei universal. Ha d'adequar el discurs a les ocasions i a les persones. Els enunciats dels fets han de ser clars, les proves convincents i bones refutacions.
La pràctica constitueix la part fonamental de tot orador. L'instrument bàsic de treball són els textos. Les lletres i l'eloqüència són l'estímul del coneixement i experiència estètica. L'elegància de l'eloqüència és la qualitat que fa que cada mot aparegui dit amb puresa i transparència. Per tant, "cosa cabdal és d'escriure moltíssim"; així, "qui de l'avés d'escriure passi a la dicció" farà del discurs en viva veu que "sembli ésser cosa escrita". El requeriment de les paraules noves per la legítima introducció és l'analogia i la semblança amb altres veus usades. Cal en l'orador un procés d'intellecció: intelligència crítica, històrica i interpretativa.